Per uns pobles on valgui la pena viure-hi

Acabem un any difícil del qual, espero, en puguem treure algun aprenentatge. Si en èpoques de bonança econòmica la primacia del mercat capitalista va en detriment dels nostres drets; en aquest any de crisi sanitària, social i econòmica, s’ha evidenciat que necessitem virar l’entramat social, les polítiques públiques i el model econòmic per tal de posar la vida al centre.

Als nostres pobles fa anys que patim un model polític i econòmic que en debilita l’estructura social fins a causar greus estadístiques de despoblament i abandonament de les llars i les terres. Les feines més ben valorades són les que estan vinculades a la producció en els sectors estratègics pel sistema capitalista, situades al voltant de les grans ciutats. Mentre que les ocupacions principals als pobles: les cures a la gent gran, la producció d’aliments, el manteniment d’espais socials oberts, la comunicació del fet local, el petit comerç… són feines imprescindibles per la reproducció de la vida però poc (o gens) valorades pel mercat.

El món rural mai serem territoris atractius pel capital: quan aquí tinguem 5G, a Barcelona estaran parlant de 10G. I no perquè no es pugui, sinó perquè no interessa. Perquè, en la lògica del capital, la concentració de la població i de la mà d’obra resulta més eficient per maximitzar beneficis empresarials.

Per mantenir els pobles vius necessitem pensar en una economia alternativa a la dominant. Una economia social i solidària funcionant sota lògiques democràtiques, equitatives, solidàries i respectuoses amb el medi ambient. Parlem d’empreses de propietat col·lectiva com
cooperatives o associacions, però també xarxes de suport, horts comunitaris, sistemes de gestió comunal, institucions com el treball a joba, pressupostos públics participatius, espais culturals… Iniciatives que, en època de crisi o no, vetllen per cobrir les necessitats de les persones que en formen part i per les que les envolten; respectant i conservant el propi territori.

Hem de posar el focus en com, fa cent anys, els pagesos es van agrupar en cooperatives per tal de mantenir la producció d’aliments; com amb el treball a joba es van construir equipaments culturals i esportius; com les entitats socials de la comarca han estat a primera línia per donar resposta a les necessitats sanitàries, socials i mentals associades al COVID; com les xarxes veïnals s’han autoorganitzat per garantir l’accés als béns i serveis bàsics; com els productors locals s’han agrupat per assegurar l’accés a una alimentació sana. Perquè han estat aquest tipus d’iniciatives les que han facilitat i dignificat la vida al poble.

Posar la vida al centre va de deixar de treballar i viure en la lògica del capital i de la maximització de beneficis per revalorar, recuperar i prioritzar la satisfacció de les necessitats que ens són imprescindibles per la reproducció social.