La por a unes eleccions anticipades fa que els dos socis de Govern PSOE i IU-Podem vulguin aguantar la legislatura, tot i que la confrontació entre ells va a més. El PP, després de l’efecte Ayuso del maig, suma a les enquestes per formar govern amb Vox. Les eleccions generals estan previstes per finals del 2023, però és tanta la debilitat del govern que tothom ja està en precampanya. Sánchez podrà o no trampejar la situació aquests dos anys, però si no avancem al calor de la lluita (pensionistes, interines, repressió…) contra les seves polítiques en la construcció d’una alternativa a l’esquerra d’IU i Podemos, el proper govern serà del PP i de Vox.
El Govern Sánchez-Díaz es sosté inestablement sobre dues crosses: parlamentàriament amb ERC, juntament amb el PNB, Bildu, i el BNG. I socialment amb les direccions de CCOO i UGT que li han signat la pujada irrisòria del SMI, la reforma de les pensions, l’”Icetazo” i la pròrroga dels ERTOs. A canvi, el govern ha apujat el 56% el finançament públic dels sindicats.
Les tensions internes del govern s’agreujaran, perquè la situació de la classe obrera i els sectors populars és dramàtica i la seva política es plega a les exigències de la UE i la patronal. Ja ho hem vist amb derogació de la Reforma Laboral del PP, que era un compromís de l’acord de govern. El 20 maig del 2020 el PSOE va pactar amb Bildu -a canvi del seu vot a favor de l’estat d’alarma- la derogació “íntegra” de la reforma laboral, però l’endemà se’n va desdir. En el document que lliura Madrid a Brussel·les per rebre els fons Next Generation/UE ja només es parlava de reforma, no de derogació. Però cap de les dues coses va provocar ni l’escàndol d’IU-Podem, ni la crida a la mobilització de CCOO i UGT. Al maig al congrés d’UGT, com a l’octubre en el de CCOO Yolanda Díaz assegurava que derogaran la reforma laboral, però Nadia Calviño i el propi Sánchez han contradit/matisat aquesta afirmació, quan volen tenir resolta la reforma aquest novembre. Tornaran a empassar-se el gripau CCOO i UGT o cridaran a sortir al carrer?
Després d’això només va faltar la decisió de Meritxell Batet de deixar sense escó el diputat d’IU-Podem Alberto Rodríguez, en una aplicació dubtosa del reglament davant una sentència. Que els poders judicials –en aquest cas Marchena i el Suprem- juguen a desgastar el govern és una evidència, que el PSOE es plega una vegada i una altra, també.
IU-Podem està pagant les flagrants renúncies del govern (llei Mordassa, reforma laboral…) i la política obertament monàrquica i propatronal (repressió, protecció de la Corona, pujada de la llum, lliurament dels fons europeus a les grans empreses… ) amb una crisi interna galopant, que ja s’havia evidenciat amb l’abandonament de Pablo Iglesias. La reacció arriba de la mà de Yolanda Díaz, beneïda per Iglesias, l’aparell del PCE i ara per la direcció de CCOO. El seu “front ampli” electoral és una nova refundació del PCE, engolint un Podem a la deriva: noves sigles per un vell reformisme que és impossible sota el capitalisme actual. Per la seva part, Sánchez ha aconseguit fer callar l’oposició interna dels barons en el recent congrés del PSOE a València, amb votacions a la búlgara, una bassa d’oli si els comparem amb els precedents. Un petit respir.
Però alguna cosa està canviant: més de 15.000 pensionistes es mobilitzaven el 16 d’octubre a Madrid en una marxa convocada per la COESPE, contra l’acord de pensions pactat entre el govern i CCOO i UGT i el Pacto de Toledo, tot exigint una auditoria dels comptes després d’anys de polítiques d’espoli des dels diferents executius. Uns dies després, el 28 d’octubre, una important vaga contra l’Icetazo amb desenes de milers de interines de tot l’estat sortint al carrer, desafiava el govern malgrat el boicot de CCOO i UGT. Dues mobilitzacions en menys d’un mes convocades contra el govern Sánchez-Díaz, amb el boicot explícit de CCOO i UGT, que demostren que el seu monopoli de l’acció sindical de masses s’esquerda.
Ara comença la tramitació dels pressupostos generals, que suposen una entrega brutal de diners públics a les grans empreses, i aprofundeixen la privatització de serveis, mentre redueixen la política social a l’assistencialisme. Cal organitzar la lluita contra aquests pressupostos, en defensa dels sectors públics i les pensions, tot exigint una política contra l’encariment de la vida d’intervenció de preus de serveis bàsics. De la mateixa manera no es pot permetre la brutal pujada de la llum a les portes de l’hivern. Prou especulació! Expropiació de les elèctriques per posar-les sota el control de la classe obrera i els sectors populars! La mobilització unitària és el camí.
31 d’octubre de 2021
Lluita Internacionalista
