Opinió de Joan-Ignasi Castelló Vidal publicada en aquest enllaç

1.- La legislació catalana, quan tracta el tema del patrimoni natural i la biodiversitat, fa una distinció molt clara entre espais d’interès natural i els altres.

Aquesta divisió posa de manifest que, per a determinats col·lectius, uns espais, que solen coincidir amb els aparentment menys transformats, mereixen molt més la nostre atenció que la resta d’espais, els que no tenen interès natural, on vivim la majoria de la població.

Aquesta visió maniquea, que considera que els espais humanitzats no tenen interès natural, té moltes conseqüències:

• Es desentén de la salut física i mental de la majoria de ciutadans que queden condemnats a zones que poden esdevenir totalment i definitivament artificials, perquè els espais no urbanitzats que les envolten, els parcs i jardins i l’arbrat de les viles i per descomptat els humans no tenen cap interès natural.

• No pot entendre que es doni als espais d’interès natural una funció econòmica, que per ells significa transformació de la natura pura i degradació.

• Està disposada a immobilitzar tot el que es pugui i a fiar-ho tot a les importacions.

2.- L’administració agrícola i forestal catalana no ha estat capaç de debatre i elaborar un altre model més integrador. Ha estat arrossegada per les modes de cada moment i, en el cas forestal, no ha pogut deslligar-se de la psicologia autoritària, centralitzadora i jeràrquica de la vella administració forestal de les Espanyes.

La debilitat d’aquestes burocràcies en front dels defensors dels espaís d’interès natural és òbvia. No és estrany, doncs, que les entitats crítiques amb la gestió del Departament d’Agricultura hagin volgut desenvolupar el seu propi projecte al marge de la vella estructura.

3.- Tant els defensors de l’Agència com el Departament d’Agricultura tenen un mateix pensament: els espais protegits són un fi. Fins aquí hem arribat i ja es molt, pensen, però la veritat és que una política ambiental muntada sobre l’existència d’unes quantes reserves mostra la incapacitat de pensar i executar una política global per a tots els racons del territori. Una ètica que estigui integrada en cada nivell de les administracions i dels ciutadans. Això sí que és difícil.

4.- Per mantenir aquest maquillatge anomenat política del patrimoni natural, els seus valedors en tenen prou amb una llei del parlament i una policia per fer-la complir. El “Deep State” deu pensar: deixem que juguin en aquests indrets sense pes econòmic mentre nosaltres vivim tranquils a les zones urbanes, turístiques i industrials on hi han els grans negocis. Sí, sí, que declarin la puresa i la inviolabilitat d’una vall perduda del Pirineu, però que no vinguin a emprenyar al Vallès o al Maresme.

5.- Però el sistema autoritari Llei-policia acaba sent totalment antidemocràtic. Els dissenyadors d’aquest tipus de protecció necessiten fiscalitzar-ho tot, dirigir-ho tot, passar per sobre de l’autonomia municipal i de les altres administracions, situar-se per sobre dels sectors econòmics. Els directors que anomenen sobre el terreny passen a tenir l’estatus de reietó. No són elegits democràticament i manen per damunt dels alcaldes i els seus consistoris. Les petites explotacions agrícoles, ramaderes i forestals ja poden acotar el cap i plegar-se a les normes que s’han elaborat sense la seva participació. Els òrgans representatius de cada espai, on els defensors de la puresa els col·loquen amb esperit populista, només tenen, sempre, un caràcter consultiu.

6.- Els qui defensen una agència com la que es proposa argumenten que hi hauran moltes més possibilitats econòmiques per als espais d’interès natural. Portem un grapat d’anys amb dotzenes d’espais d’aquest tipus i les inversions realitzades, als pocs llocs on n’hi ha hagut, fan riure. És cert que moltes zones forestals i ramaderes seguiran la seva vida hi hagi o no ajuts econòmics oficials. Però si es volen prevenir alguns problemes lligats a l’ús cada dia més intens d’aquestes àrees, els diners no sortiran del pressupost públic. Si d’algun lloc han de sortir, serà perquè tots els agents implicats han estat capaços de dissenyar un projecte polític, econòmic i ambiental que generi les rendes que facin falta.

7.- Ajuntaments i propietaris forestals es queixen de la proposta d’Agència. Però podríem dir-los: Que els ha interessat els treballs que ha fet i publicat la ICEA sobre el bosc públic i el bosc privat? No, ni s’ho han mirat.

Els Ajuntaments havien de cercar una nova relació amb la Generalitat que els facilités la participació en la gestió dels seus boscos, que el va arrabassar l’Estat a la segona meitat dels segle XIX. Han estat callats. Només es va crear una associació amb un 40% dels municipis amb diners europeus i promoguda per la Generalitat que mai no s’ha interessat per aquestes reivindicacions i pràcticament ha desaparegut.

Els propietaris han d’associar-se si volen desenvolupar un projecte forestal coherent. Només uns quants han començat. La Generalitat ha seguit el sistema de planificació finca per finca amb uns resultats molt pobres.

8.- El Departament d’Agricultura no ha estat capaç de fer una política de prevenció d’incendis seriosa i eficaç, que depenia entre altres coses de la creació de les associacions que es comentaven en el paràgraf anterior.

9.- S’ha arribat fins aquí per la manca de tremp del Departament d’Agricultura, que ja va treure del seu nom i cognoms la paraula forestal, tot i que aquesta superfície ocupa el 64% de tot el territori català. La proposta d’Agència i, sobretot, els qui la promocionen no resoldrà, en la meva opinió, cap dels problemes comentats. Però, val a dir que si les coses continuen com estan tampoc no s’hi veuran canvis substancials.

Joan-Ignasi Castelló Vidal .- Es Enginyer de Forests per la UPM, i havia estat cap del servei de parcs naturals de la Diputació de Barcelona, i també el Cap de la Oficina de Prevenció Municpial d’Incendis Forestals de la Diputació de Bareclona. Membre del IEC, i responsable de la secció forestal de l’ICEA. Autor del llibre

EL BOSC IMMOBILITZAT