Montblanc protegeix les barraques de pedra seca amb un pla especial davant l’amenaça de les obres de l’A-27

Montblanc s’ha afanyat a protegir les cabanes i barraques de pedra seca davant la construcció de l’A-27. Bona part de les 162 edificacions localitzades al terme es concentren a la zona de Lilla on s’obre pas el túnel de l’autovia. Les obres amenaçaven aquest patrimoni rural. Ara un nou pla especial blinda aquest tipus de construccions, la majoria en finques privades i colgades per la vegetació. L’Ajuntament va decidir intervenir-hi per evitar que algunes desapareguessin entre els moviments i abocaments de terres. Foment s’hi va avenir i cap cabana s’ha vist afectada, si bé resisteixen solitàries, enmig d’un paisatge transformat. Els naturalistes avisen que amb el pla especial no n’hi ha prou i que, a part de protegir-les, cal conservar-les.

En Manel Martínez, membre del Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà, és un naturista que es declara apassionat de les barraques de pedra seca. Se les coneix pràcticament totes i n’ha fet nombrosos treballs. L’afició pel patrimoni rural li ve de l’any 2000 arran les obres del TGV que, en el seu moment, ja van suposar la demolició d’unes quantes cabanes.

Una vintena de cabanes, a tocar del túnel de l’A-27

La història es repeteix i la construcció d’una altra infraestructura d’interès públic general posa en perill la pedra seca. Entre els dos traçats s’haurien perdut mitja dotzena de barraques. N’hi ha un parell, ara en mans de Foment, que s’han salvat pels pèls. On més se’n troben és a la partida del Camp Magre, dins del nucli agregat de Lilla, on s’està perforant el túnel de l’A-27.

En aquesta zona n’hi ha més d’una vintena, de les 162 recollides a l’inventari. El naturista creu, però, que pel terme n’hi poden haver moltes més d’ocultes, en terres abandonades. “Estem en una zona de transició, entre la cabana i la barraca, si bé aquí predomina la barraca”, destaca Martínez. La diferència radica bàsicament en si presenten la coberta típica de la volta de canó.

A la Conca de Barberà l’existència de la pedra seca es manifesta pels volts de l’any 1850, amb la gran expansió de la vinya. Les barraques proporcionaven aixopluc al pagès que hi feia nit durant la verema. També servien per protegir el bestiar i guardar eines. Entre les que es conserven, la més singular és la del Cal Ticó, més gran que la resta, amb dues estances diferenciades.

La necessitat de preservar l’arquitectura rural

Les obres són “l’espurna”, segons l’alcalde Josep Andreu, que han encès la necessitat de disposar d’un catàleg i un pla especial de totes les cabanes i barraques de pedra seca del terme, aprovat pel plenari recentment. Però una cosa és la protecció i una altra, la seva conservació. Els naturistes alerten que la majoria es troben en un estat deteriorat preocupant.

“Pateixen despreniments, les arrels dels coscolls debiliten l’estructura i s’ensorraran si no s’hi intervé”, avisa Martínez. Lamenta que se’ls doni menys valor perquè se’n conserven una gran quantitat, arreu. A partir d’aquí, proposa una línia d’ajuts que motivi els propietaris a arranjar les seves barraques. Diu que alguns estan “conscienciats”, però faltaria donar-los cop de mà.

“Si més endavant alguna presenta incidència o perill d’enrunar-se tindrem l’obligació de fer-hi els treballs de conservació necessaris, ja que estan protegides”, es compromet l’alcalde. L’Ajuntament vol preservar l’arquitectura rural. Elements patrimonials com l’aqüeducte de Sant Joan, pous de gel, molins i fins i tot la barraca de Cal Ticó ja han estat declarats com a BCIL.