Finalitza la restauració del moble de l’orgue de la catedral de Solsona

L’orgue de la catedral de Solsona, considerat l’últim gran orgue d’escola catalana, torna a lluir el moble d’estil neoclàssic, recentment restaurat per un equip de cinc conservadores-restauradores dirigits pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) del Departament de Cultura. La restauració, que ha durat nou setmanes, ha consistit en la fixació dels aixecaments de dauradura i policromia i en la neteja del moble. L’actuació ha permès donar visibilitat a la peça, que estava completament enfosquida pels elements contaminants. Aquesta actuació forma part del projecte de restauració integral de l’orgue, que es troba a la recta final, tot i que encara ha d’aconseguir 70.000 euros de finançament.

El moble de l’orgue de Solsona, d’un marcat estil neoclàssic, és el darrer gran orgue d’escola catalana, construït l’any 1853 pel prestigiós orguener Gaietà Vilardebó. Es va construir en el mateix espai que l’anterior i es van aprofitar elements d’orgues més antics construïts pels orgueners Boscà i, especialment, per la nissaga dels Bordons, mestres orgueners originaris de Solsona.

El suport de la caixa de l’orgue és de fusta de pi. És una estructura senzilla i plana, formada per un cos major, un cos de la cadireta i una tribuna que sobresurt uns 2 metres de la paret.

Els elements arquitectònics de l’orgue són característics de l’arquitectura clàssica: pilastres daurades amb el fust acanalat i amb capitells d’estil dòric; pilastres amb capitells d’estil jònic, i cornises dentades, tot policromat amb marbrejats, jaspiats i dauradura amb full d’or i colradura.

Entre els elements escultòrics destaca, en la part superior del cos major, una figura de la Mare de Déu de l’Ascensió acompanyada de dos àngels feta en relleu i, sobre el cos de la cadireta, un conjunt d’instruments musicals amb una lira i una partitura com a elements centrals, encerclats per altres instruments com la corneta, la flauta i el buccí (instrument de vent amb el pavelló zoomorf, de la primera meitat del s. XIX), entrellaçats amb elements vegetals que recorden les fulles d’acant.

També destaca la descoberta d’uns taulons de fusta policromada al tremp, en els quals hi ha representades unes estrelles blanques sobre un fons blau. Aquests taulons, que tenen una funció estructural, estan situats a la part alta de l’instrument, just darrere dels tubs de façana, fent de sostre de les ventalles d’expressió. Han sortit a la llum un cop retirats els tubs de l’instrument, i datarien d’uns segles abans de la construcció de la caixa de l’orgue.

Un moble molt enfosquit i ennegrit pel pas el temps i la manca de manteniment

L’estat de conservació del suport de fusta era bo, malgrat que estava afectat per un atac actiu de corc, que no alterava greument la seva funció estructural, però que va caldre intervenir amb una acurada desinsectació de la fusta, per aturar-ne la proliferació.

El moble estava molt enfosquit i ennegrit, fet que provocava que l’orgue passés desapercebut. El pas del temps i la falta de manteniment, causada sobretot per la dificultat d’accedir-hi, van afavorir l’acumulació de pols i brutícia. Els plafons decorats amb marbrejats estaven molt enfosquits per una capa de brutícia superficial d’elements contaminants —la pols, el fum i el sutge— que no permetien veure la policromia original del conjunt.

L’estat de conservació dels elements arquitectònics, amb dauradura i jaspiats, era delicat. Es trobaven molt gastats en les zones d’accés i de pas, i s’hi observaven nombroses ratllades incises, cops i grafits, així com també peces fragmentades, fissures i esquerdes en les motllures daurades.

Una densa capa de sutge que no deixava veure les tonalitats originals

L’estudi i el procés de restauració s’ha fet ‘in situ’, amb la direcció tècnica del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). En la intervenció hi ha col·laborat també el restaurador de l’instrument, Albert Blancafort. S’ha fet una fixació dels aixecaments de dauradura i policromia, per tal d’assegurar-ne la seva estabilitat, i també s’ha fet una desinsectació curativa i preventiva del suport de fusta.

El procés més important ha estat la neteja del moble, ja que estava afectat per una densa capa de sutge adherida sobre una capa de vernís natural, que no deixava veure les tonalitats originals ni la brillantor de la dauradura. Per tal de seguir un criteri de mínima intervenció, s’ha eliminat la capa de brutícia i sutge, però amb la conservació de la capa de vernís, ja que aquesta proporciona una protecció a la pintura i al mateix temps li dona una pàtina del pas del temps.

En la presentació final, s’ha prioritzat facilitar una bona lectura i l’equilibri del conjunt. S’ha fet una reintegració pictòrica puntual, consensuada amb el restaurador de l’instrument, ja quees tracta d’un bé moble que té les característiques d’un objecte mobiliari, i que al mateix temps forma part d’un instrument musical. L’envernissada final ha estat puntual i de forma selectiva. En algunes zones de la policromia s’ha optat per regenerar el vernís ja existent, tot plegat per recuperar l’esplendor original del moble.