Els arqueòlegs de la Universitat de Lleida troben un fragment de pinyol d’oliva als Vilars d’Arbeca

El Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP) de la Universitat de Lleida (UdL) ha trobat a la fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca (Garrigues) la resta de pinyol d’oliva més antiga de les comarques de Ponent. Es tracta d’un petit fragment arqueobotànic datat al segle IV abans de Crist (a.C.) que els arqueòlegs han localitzat a la cisterna-pou del jaciment i que correspondria a una oliva amb una llavor d’entre 8 i 9 mil·límetres. La part superior d’aquest pinyol de 2.400 anys s’ha conservat gràcies a la carbonització, com la major part de les restes de llavors i fruits que el GIP ha recuperat a la fortalesa de Vilars en els darrers 35 anys d’excavacions, segons ha indicat l’equip d’arqueologia de la UdL. 

“Fins ara, les restes d’oliva més antigues de què disposàvem a Lleida eren d’època romana”, ha explicat la catedràtica de Prehistòria de la UdL, Natàlia Alonso. Concretament, de les excavacions arqueològiques a la capital del Segrià (intervenció al carrer Democràcia, s. II-I a.C.); d’unes sitges a l’entorn del jaciment de Minferri (s. I-II d.C.), a Juneda, i de la ciutat de d’Iesso (s. I-II d.C.), a Guissona. “El pinyol dels Vilars ens informa, doncs, que l’olivera no va ser un conreu introduït a la zona pels romans, si no que ja es cultivava en època ibèrica. D’aquí la seva importància”, ha destacat Alonso.

Les varietats conreades d’olivera (‘Olea europaea var. Europaea’) provenen de les silvestres, els ullastres (‘ Olea europaea var. Sylvestris’). El nucli original del seu conreu és el Pròxim Orient, on hi ha constància de la seva domesticació fa més de 5.000 anys. El cultiu es va anar estenent de l’est cap a l’oest. El fragment de pinyol de Vilars correspon al període anomenat ibèric ple. Això confirma que “el conreu d’aquest arbre tan emblemàtic de les Garrigues és anterior al que es pensava”, ha subratllat la investigadora.

Alonso remarca que, des del punt de vista econòmic, “l’olivera va aportar una nova concepció en l’agricultura, ja que va introduir un sistema de rendiment ajornat”. “La major part dels conreus coneguts en època prehistòrica, cereals i lleguminoses, tenen un cicle vegetatiu relativament curt, de manera que només cal esperar uns mesos per obtenir el fruit desitjat mentre les oliveres triguen molts més anys a produir”, ha exposat.

La troballa a Vilars planteja futures línies de recerca. “Un sol fragment en el rebliment d’una cisterna no ens pot indicar si el conreu de l’olivera tenia com objectiu només el consum dels fruits en adob, com actualment, o també per a la producció d’oli”, ha assenyalat Natàlia Alonso. Els experts han trobat, tant a Vilars com al jaciment d’Estinclells de Verdú (excavat pel Centre d’Estudis Lacetans), plats de premsa o jaços. “Cal investigar més per saber si els utilitzaven tant per la producció de vi com d’oli, ja que les èpoques de collita i producció no coincideixen en l’any agrícola”, ha dit la catedràtica de la UdL.

Les plantes documentades per l’equip d’arqueologia de la Universitat de Lleida als Vilars d’Arbeca “dibuixen” la dieta dels habitants d’aquest assentament iber: cereals com el blat comú, el blat dur, l’ordi vestit i els mills; lleguminoses com la llentia i la fava, i fruiters com la vinya, la figuera i ara l’olivera, a les quals s’afegeixen altres fruits silvestres com ara les mores, els aranyons o els aglans.