Troben un polvorí i tres refugis antiaeris a l’excavació de l’antiga fàbrica de cloratita de Flix

Un equip de la Universitat de Barcelona (UB) ha estat fent excavacions els darrers deu dies a l’antiga fàbrica de cloratita de Flix (Ribera d’Ebre), situada a la Reserva Natural de Sebes. La cloratita és un explosiu que s’utilitzava molt a principis del segle XX en mineria i amb finalitats armamentístiques, i la factoria flixanca fundada el 1923 era única a l’Estat per les seves característiques. Durant la Guerra Civil va ser un objectiu militar i va ser bombardejada pel bàndol franquista i això va fer que el 1938 s’abandonés. Avui però, encara en queden restes i recentment els arqueòlegs de la UB han localitzat un polvorí. També han identificat tres refugis antiaeris que servien per protegir els treballadors de les bombes.

Les excavacions les fan alumnes del grau d’arqueologia de la UB i estan promogudes per l’Ajuntament de Flix. El 2019 ja es va fer una primera intervenció i van documentar gairebé tota l’estructura de la fàbrica. De l’edifici principal de producció de cloratita en queda poca cosa: alguna paret de formigó i ferros on hi havia col·locada la maquinària. Jordi Ramos, director de la intervenció arqueològica, explica que una part del producte es feia a l’empresa electroquímica de Flix i que després a la fàbrica es combinaven els clorats. El resultat era cloratita en pols que, per explotar, necessitava tan sols un líquid que fes de reactiu. “En diferents pavellons el que es feia era empaquetar i preparar-la per a la seva venda a l’exèrcit i al sector miner”, detalla Ramos.

La factoria va néixer el 1923 “amb una idea militar”. “Primo de Rivera va comprar la patent”, detalla. Amb el conflicte bèl·lic, la Generalitat la va fer servir per fabricar explosius i això la va convertir en objectiu militar. De fet, Flix va ser de les primeres ciutats que va patir atacs aeris i la companyia estava al punt de mira. “El febrer de 1937 va ser bombardejada i van decidir aturar la producció, que es va parar definitivament el 1938”, concreta Ramos.

Fruit d’això els treballadors van fer refugis “en precari”. Eren petites galeries foradades sota de terraplens. En ser l’inici dels bombardejos, els civils tampoc tenien experiència a l’hora de construir-ne. Un dels tres que han localitzat tenia únicament uns cinc metres de profunditat i poca alçada. Això sí, el passadís manté tot l’encofrat amb fustes.

La Guerra Civil també va deixar empremta a la casa del tècnic, situada a uns cent metres de la fàbrica. Una bomba que va esclatar a prop va deixar anar metralla, que va impactar a la façana de l’habitatge. Les restes encara són visibles.

Però la gran descoberta dels darrers dies ha estat el polvorí. Els investigadors ja sospitaven d’on es podria trobar per les característiques del monticle. Lucia Ponzio-Kielling, una de les estudiants, comenta que té dos accessos i que “s’hi pot entrar totalment”. “Fa uns cinc metres de llargada i quatre d’amplada i el sostre és molt alt. El túnel fa mig metre i s’arriba dins sense problemes”, concreta.

L’entrada però, se l’han trobat tapada a causa dels sediments transportats per la pluja. Durant l’excavació han trobat deixalles, com llaunes, ampolles, llaunes de sardines i fins i tot restes de ceràmica ibèrica. “Probablement d’un jaciment que hi ha aquí a prop”, apunta l’alumna. Les parets són maons sense revestiment i també hi ha un parell de conductes, probablement relacionats amb la ventilació. A l’interior hi ha una capa fina de sediments i també hi han localitzat “una ampolla de ginebra”. De restes d’explosius, ni una.