El Govern declara les Casetes de la Platja del Garraf com a Bé Cultural d’Interès Nacional

El Govern ha acordat declarar Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Conjunt Històric, les Casetes de la Platja del Garraf, a Sitges, i ha aprovat delimitar-ne l’entorn de protecció. El conjunt està ubicat al costat del petit nucli urbà del Garraf, a la platja i sobre la sorra. L’executiu afirma que les anomenades Casetes del Garraf són un “exemple clar” d’arquitectura popular mediterrània. Són 33 casetes situades en filera destinades a habitatge amb característiques volumètriques, d’acabats, cromatisme i tipologia similars, tot i que cada una manté la singularitat i personalitat. Totes formen una unitat emmarcada únicament per una vorera contínua de formigó que les unifica.

Segons el Govern, l’arquitectura de les Casetes del Garraf “transcendeix” l’àmbit local i “es tracta, possiblement, d’un dels millors exemples” d’aquest tipus d’arquitectura a la costa catalana. Les casetes són un testimoni “inequívoc” d’una època que caldria situar a inicis del segle XX, però també d’uns costums que es començaven a implantar “en termes turístics i, fins a un cert punt, de manera sostenible”. Les casetes, originalment, tenien funcions d’espais per al bany i per guardar-hi els estris de pesca, però, amb el pas del temps, van esdevenir petits habitatges.

L’any 1932, l’agrupació d’arquitectes Gatepac va redactar un projecte d’unes “casetes de platja desmuntables” que reivindicava la necessitat d’uns habitatges que permetessin els habitants de la gran ciutat poder viure en un lloc allunyat de massificacions i en contacte amb la natura. En aquest lloc, els espais de l’habitatge havien de reunir unes característiques molt determinades que, a grans trets, coincidien amb les característiques i l’estètica de les casetes de la platja del Garraf, que s’havien construït aproximadament un any abans.

L’executiu català defensa la declaració BCIN de les Casetes del Garraf pels valors històrics, arquitectònics, artístics i “d’una certa referència cultural o sociològica”. Des del punt de vista històric, afegeix el Govern, “constitueixen el testimoni d’una època, els anys trenta del segle XX, en què el turisme no només buscava el contacte amb la natura —en contrast amb la gran ciutat—, sinó que, en casos com aquest, es feia amb una certa harmonia amb l’entorn”.